BON NADAL!!!!!!

Ara bé nadal,matarem el gall...i totes aquests poemes, i cançoners que petits i grans reciten aquests dies.

Jo, no vui ser menys,i desde el blog de literatura us deitjo Bon Nadal i Feliz Any 2008!!!!!!!!!!!!!!

Nadal!

Poema de Nadal




Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat
Els de casa a la cuina
prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes
i ja enyoren demà
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.




Joan Salvat Papasseit.

La Caputxeta Vermella

La Caputxeta parla amb el llop


[...]La Caputxeta es va quedar alucinada i inmovil, aquell llop ferotge s'havia empassat a en Baldufa, ella no s'ho podia creure.
Després d'aquell lamentable espectacle va resultar que aquell llop era un pasota, vago,ja que quan la Caputxeta enrabiada li va recriminar que habia fet ell no li va fer ni cas.
Pero ella estaba tan enrabiada que va començar a dir coses que no venien al cas, i se li va escapar que anava a casa de la seva iaia.
Aleshores el llop que ja s'havia alluñat una miqueta, va obrir les orelles i parar atenció. Ell, enganyanla, li digue que hi havia un camí més curt per arribar a aquella casa, i ella no se ven be per que li va fer cas, potser perque el llop, a canvi de haver-se menjat a en Baldufa, li regalà una tortuga ven bufona a la que li va donar nom de Manuelita, amb la que el llop volia retrassar l'arribada de la Caputxeta a casa de l'avia.
I xino xano comença el camí, novament cantant l'ultima cançó de la Rihana cap a casa de la seva avia...

Exercicis

B) Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme (2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).





El modernisme

És difícil fixar els límits del modernisme. Se solen proposar aquestes dates:

· com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);

· com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament noucentista, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).

El modernisme té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’esteticista (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la regeneracionista.




Rusiñol, modernista?



Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter costumista, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.

A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del simbolisme per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals simbolistes –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.

L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del modernisme (sense abandonar del tot el costumisme vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat regeneracionista (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut esteticista(simbolista per la concepció simbòlica dels personatges i decadentista per la visió del món que se’n desprèn).

Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes esteticistes i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més realista –amb l’inevitable regust comunista–, alguna d’escadussera de ressò regeneracionista com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el costumisme sense pal·liatius.

L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al noucentisme, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.

Exercicis

A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:

1.Art Total
C)Una de les dues postures bàsiques dins elmodernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat.


2.Esteticisme
D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).

3.Regeneracionisme
E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.

4.Simbolisme
B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.

5.Decadentisme
A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.

Homenatge després de la mort

Caterina Albert, como tots sabem, va tindre molts admiradors en vida, però també en va tindre després de morir.
El poeta Carles Fages de Climent, en motiu de la mort de Victor Català, va dedicar-li
Brindis de rèquiem per a Caterina Albert .
Aquí us el deixo:

Si la mort del vell no és trista
amunt el veire més alt
i vessem el vi ametista:
quan el vell és un artista
no és pas vell sinó immortal.

Espero que us agradi!
Petons!

Avui vinc disposada a ficar, per fi, un video.
Ja que no vaig poguer fer-ho amb en Vicent Andrés Estellés, ho porbarem amb el modernime i Santiago Rusiñol.










Bé, continuaré pujant més videos.
Petons!

L'obra: Solitud

Victor Català va ser una escriptora d'èxit que va tocar molts registes com contes, poesia, novel·les, monòlegs, narrativa...
Però em centraré en una de les obres més importants de Caterina Albert, que és l'obra que estic llegint a literatura: Solitud.

És una de les obres més importants de la literatura catalana i, sense cap dubte, de l'obra més universal de la nostra narrativa modernista. Publicada en fulletons a la revista Joventut entre 1904 i 1905, la seva primera edició completa va veure la llum l'agost de 1905. Tingué un èxitesclatant i va ser guanyadora del premi Fastenrath als Jocs Florals de Barcelona (1909).

La Mila, protagonista de la novel·la, segueix el seu marit, en Maties, cap al cim d’una alta muntanya on hi ha l'ermita de San Ponç, el seu destí i la seva nova residència. La Mila, ja des del principi, és enganyada pel seu marit, que menteix sobre la llunyania i la dificultat d'accés a aquesta ermita. El cicle de la novel·la comença amb aquest viatge iniciàtic simbòlic (la pujada) i és completarà amb la posterior davallada. La gran extensió de la muntanya es correspon, clarament, amb la solitud interior de la protagonista.
La novel·la s'anirà centrant cada vegada més en el trastorn interior que sofreix la Mila. També hi veurem les dificultats de convivència amb el seu marit, la cerca d'amor i afecte amb els altres personatges, com és un pastor sobre qui projectarà el seu amor més ocult.
Els diversos esdeveniments aniran fent de la Mila una dona que acceptarà la seva solitud, recercarà la pròpia individualitat.
L'acceptació de la solitud li donarà la possibilitat d'assolir una existència separada i lliure.
L'obra posseeix una riquesa extraordinària de llenguatge, un estil ric en imatges i recursos, apreciables sobretot en descripcions i comparacions que fan ús una llengua rica, viva i expressiva, a més de la diferència de parla entre els personatges.


I ara, deprés de la repasada d'aquest llibre, us animo a que el llegiu!

La vida de Victor Català

A partir d'avui canviarem a l'autor Vicent Andrés Estellés per una gran escriptora: Caternia Albert, amb el seu pseudònim Victor Català.

També parlarem sobre el modernisme, però ara m'agradaría deixar-vos una mica d'história sobre la vida d'aquesta autora, tal i com vam fer amb Vicent Andrés Estellés.

Víctor Català (l'Escala, 1869-1966). Pseudònim de Caterina Albert i Paradís. Filla d'una família de propietaris rurals. Visqué de la renda familiar al seu poble natal fins al 1904, que alternà l'Escala amb Barcelona. De formació autodidacta i dotada de gran sensibilitat, fou, des de petita, una gran lectora. Els coneixements que tenia d'italià i francès li permeteren ampliar les seves lectures. Viatjà per Europa, sobretot per Itàlia, cosa que incrementà la seva cultura. Féu temptatives com a escriptora des de molt jove, però no es donà a conèixer fins el 1898, essent premiada als Jocs Florals d'Olot pel monòleg La infanticida i el poema El llibre nou. Com a poeta publicà El cant dels mesos (1901) i El llibre blanc (1905). Com a autora de teatre escriví peces tràgiques, recollides als volums Quatre monòlegs (1902) i Teatre inèdit (1967). Però on realment excel·lí fou en el terreny de la narrativa. L'any 1902 publicà el primer recull, Drames rurals, sota el pseudònim de Víctor Català, cosa que provocà certa polèmica sobre un tipus de literatura massa crua, que s'agreujà quan es descobrí que sota el pseudònim s'amagava una dona. La seva narrativa es pot dividir cronològicament en tres etapes. La primera abasta els anys 1902 al 1907, durant el quals publicà Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), i la novel·la Solitud (1905). Després dels atacs dels noucentistes contra els modernistes, el 1918 reprèn la seva producció amb la novel·la Un film (3.000 metres), publicada el 1920, La mare Balena (1920), Marines (1928) i Contrallums (1930). La tercera etapa s'inicia després de la superació de la guerra i de la mort de la seva mare, amb Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). El conjunt de la seva obra narrativa correspon al que s'ha anomenat "naturalismerural" o "ruralisme".

Bé també us adjunto una foto de l'escriptora.

Desitjo que us agradi!

Vicent Andrés Estellés entre el sexe i la mort

He trobat una cosa que m'ha resultat interesant.
Es tracta d'una entrevista que va donar Vicent Andrés Estellés a Montserrat Roig.

"La mort el persegueix, a l´Andrés Estellés, de vegades a través del sexe, de vegades real, de vegades dins dels seus somnis. «No em deixis mai, pensament de la Mort», comença un dels seus primers poemes publicats. Mentres passejàvem, doncs, per la sèquia i ell comandava la barca en forma de taüt, en V.A.E em va parlar de la mort:
- La mort em preocupa molt. Per això, al començament, volia publicar perquè pensava que si em moria deixaria massa papers inèdits. Tinc la circulació de la sang dèbil. De vegades noto que la sang no m'arriba a la punta dels dits, estic una mica mort. Veig avançar la mort físicament i és a causa de la por..."
Barcelona durant molts anys, ha ignorat en Vicent Andrés Estellés. Ara hi ha molta gent que el coneix gràcies a l'Ovidi Montllor, el qual li canta molts poemes... La veritat és que hem tardat una mica en entendre l'Estellés. Avui li tenim més respecte. Però, no fa gaire, Estellés va donar una lectura a l´Ateneu Barcelonès i una senyora poetessa d'aquestes que canten la primavera fins que fan malves es va queixar que "un poeta valencià ens vingués a llegir les seves brutícies". Les "brutícies" de Andrés Estellés giren sempre al voltant del sexe i la mort, aquests dos eixos que formen les obsessions de la vida quotidiana".
Monterrat Roig.


Espero que us hagi resultat interesant.
Petons!

Un Nou Poema

PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemesi,
callaràs tota la nitmentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllaren la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la penadel seu poble,
i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble,
caminantentre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensaren ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potserse'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciènciade no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,camines decididament.


Feia molt temps que no podia actualitzar degut als examens constants.
Avui tinc temps, i ho deixu aquest poema.
He estat intentat pujar un video però m'ha sigut impossible, una llastima.
Però ho seguire intentant.
Petons!!

Un dia més, tornu per actualitzar aquest blog.
Avui ho faig des de l'institut i m'és impossible baixar-me el vídeo!
Però no us preocupeu, perqué a la próximan actualització ja tindreu un video d'aquest autor!



Avui, per tant, us explicaré alguna cosa de el llibre més conegut de Vicent Andrés Estellés,
es titula: El llibre de les meravelles.



Aquest llibre està constituït per tres seccions.
En la primera secció del Llibre de meravelles el poeta s'identifica amb els que comparteixen amb ell unes determinades formes de vida. Són els seus i li serveixen d'ancoratge vital. D'aquí parteix per fer el seu propi itinerari vital que, com al Fèlix lul.lià, inexpert i jove, l'instruirà sobre les "meravelles" del món.
La secció central parteix d'episodis i anècdotes que transcorren entre els 12 anys (moment en què s'inicia la guerra civil) i la trentena de l'autor (moment del matrimoni i de la responsabilitat d'una família). Com que l'adolescència i la joventut del poeta transcorren durant la guerra i, sobretot, en la postguerra, aquest és el llibre estellesià de la postguerra per excel.lència. Forma part dels manuscrits de Burjassot, que reconstrueixen l'ambient de l'època.
A la darrera secció del llibre, el poeta, casat i responsable d'una família, troba un destí. La seva responsabilitat no s'esgota, però, en la família, sinó que aquesta l'imbrica encara més en la comunitat.













Ara ja savem alguna cosa més de la que , segurament, és l'obra més coneguda de Vicent Andrés Estellés!

































Fins a la próxima!














Petons!!

Com ja vaig anunciar ahir, avui us deixu la biografia de Vicent Andrés Estellés.






Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot, població de la qual sempre va conservar un bon record, així com de la família i dels seus amics. A l´edat d´un any, el seu avi va ser assassinat d´un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l´empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d´ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias" publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l´any 1978, que va ser arbitràriament substituït.

Ja instal·lat a València, escriu poemes en català perquè, en paraules de Joan Fuster: "Estellés escriu des del poble". Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d´orella (1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966). Poeta extraordinàriament prolífic, editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres a partir d´un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d´aquest continuat procés de reelaboració.
Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Altres reconeixements li arriben el 1975 amb la Lletra d´Or, i el 1978 amb el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu càrrec a "Las Provincias", i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Alhora que rebia els màxims guardons literaris de l'àmbit lingüístic català, es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradíssa del franquisme. A més de la destitució de la feina de periodista, va ser objecte d'amenaces per telèfon i d'altres escarnis com la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot.
Els temes recurrents en la poesia d´Estellés són la fam, el sexe, la mort i l´amor, construïts fonent diversos registres.
El gruix de l´obra d´Estellés es va donar a conèixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Cançó i s'hi va relacionar íntimament. L'autor va participar en nombrosos recitals conjunts als més diversos llocs dels Països Catalans. Poemes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís Miquel, Celdoni Fonoll, Santi Arisa, Miquel Gil, Paco Muñoz, Carles Barranco, Xambó, Josep Blay, entre d'altres.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII Universitat Catalana d´Estiu a Prada i els Premis d'Octubre li van retre homenatge. En aquest darrer certamen, el poema Assumiràs la veu d´un poble va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors.
Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996). Moltes poblacions del País Valencià han posat el nom del poeta a un dels seus carrers. Vicent Andrés Estellés va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.


















Doncs bé, esperu que us serveixi per coneixer una mica més a l'autor català.
també us adjunto una fotografia seva.
El proxim dia, intentare baixar un video d'ell.














petons!!!!

Un poema de Vicent Andrés Estellés

Avui us deixu un poema de Vicent Andrés Estellés
que es titula Festes bucóliques.
Desitjo que us agradi molt!

*****

En una mort inacabable i única
viuràs les morts que has ocasionat,
i en molt constant i seguida hemorràgia
no pagaràs la sang que vas vessar.

L’índex veuràs de la teua mà dretaç
d’anomenar un per un els ministres
i de signar sentències de mort,
foscos decrets, nacionals tenebres.

El funeral més fúnebre tindràs.
En cap país no et voldrien tenir,
i a l’altre món tampoc trobaràs lloc.

Et tallaran el pas milers de morts
que van morir per decisió teua
i que ni mort et voldran per veí.

*****




El próxim dia us deixare la biografia d'aquest autor català.














petons!!!

Holaaaaaaaa!!








avui em creat aquest blog!
i aqui penjarem tot el relacionat amb la Literatura Catalana!














petons!!(K)