Algunes entrevistes fetes a Maria Mercè Marçal

Entrevistes


—Què aporta de nou Bruixa de dol en relació amb el teu llibre anterior?

—En relació amb Cau de llunes no he pretès res més que afermar un camí que allà esbossava, ara amb més força, i amb el pas més segur. Com he dit en alguna banda, prossegueixo l'intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana —com totes essencialment masculina— i amb l'experiència quotidiana —sense veu— de les fades i les bruixes. Com a coses noves esmentaria una recerca molt més conscient de la meva veu com a dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula. L'aparició del binomi bruixa-lluna, la dona solidària amb les altres dones i al mateix temps, com l'altra cara de la moneda, la dona sola: amb l'assumpció de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l'existència com a individu autònom, com a "peix sense bicicleta"... Hi ha, com a Cau de llunes, potser amb una formulació més aprofundida, la desfeta, les contradiccions i l'espurna de felicitat fugaç de la relació amorosa en el nostre context social i l'antagonisme complex i ambivalent entre homes i dones. A nivell formal, subratllaria que he gosat enfrontar-me amb el sonet i que ja no me l'he pogut treure més de sobre. I que persisteixo amb la cançó i altres formes diverses. El títol ratifica el meu homenatge a Foix, amb una cantarella al fons de cançó infantil que parlava d'unes bruixes que tal volta portaven dol per nosaltres, les xiquetes del meu poble. I tot esperant, evidentment, un temps, un país on les bruixes ja no duguin més dol.

(Lluís Busquets i Grabulosa: "Bruixa i Fada el 1980", Correo Catalán, febrer de 1980. Inclosa en el llibre Plomes Catalanes Contemporànies del mateix autor, Barcelona, Edicions El Mall, 1980.)



* * *


L'experiència del part és present en aquest últim text. Sense desconnectar del món que l'envolta, sense defugir de mullar-se políticament, la Marçal és una introspectiva.

—El llibre té tres parts. La primersa són quinze sextines, que ja havien estat publicades, però amb molt poca difusió. Les hi vaig incloure no sols per això. També perquè des del punt de vista de la temàtica de fons i del conjunt, hi tenien a veure. Les altres parts són un recull que jo havia presentat al [premi] López Picó, i el títol global és La germana, l'estrangera. Tracta dos temes bastant relacionats, expressen el procés d'una relació amorosa que després es trenca. I la part del mig és el tema de la primera relació amb la meva filla.

—Com és que fa sextines?

—La primera la vaig fer sota l'impacte d'haver llegit les d'en Brossa. I perquè, en certa mesura, la sextina és un tipus d'estrofa molt obsessiva, pel fet d'anar repetint sempre les sis paraules. Això donava molt el to del que pot ser una relació amorosa física. La primera era gairebé per provar, però després vaig trobar que s'hi adeia molt.

—Ha dit que al seu darrer llibre hi ha una temàtica amorosa. Els poetes són dels pocs que tenen la necessitat de concelebrar o comunicar intimitats?

—En el meu cas, sempre el jo del poema sóc jo, que tampoc no passa sempre, en poesia. I també hi ha narradors que són tant o més autobiogràfics que molts poetes. N'hi ha d'altres que disfressen la seva autobiografia.

(Antoni Batista, Avui Diumenge, 23 febrer de 1986.)



* * *


—Qui no ets?

—Com a Escriptora del mes, m'han preguntat qui sóc, però mai m'han demanat que digui allò que no sóc...i, per exemple, no sóc un home, encara que normalment se'm pretén incloure dins de frases de l'estil de "tots els homes són mortals" i, tot i que jo no sigui immortal, no m'hi sento inclosa. Tampoc no sóc un pare, tot i que l'Associació de Pares d'Alumnes de l'institut on va la meva filla em vulguin fer sòcia. Tampoc no sóc un escriptor, ni un lector. En aquest cas no sóc tan coherent, perquè sóc de l'Associació d'Escriptors i llegeixo molts llibres en els quals se m'adrecen com a lector. De tot això es pot deduir que no he generat pell d'elefant davant del sexisme en el llenguatge i que qualsevol tipus de sexisme em continua punxant.

—I en el terreny professional, què no ets com escriptora?

—No sóc grafòmana i no em preocupa excessivament estar temps sense escriure i menys encara sense publicar. Estic en contra d'aquesta idea, tan marcada per la pressió dels mitjans de comunicació i pel mercat, que cal estar sempre present.

(Elvira Altès, Avui Diumenge, 13 gener 1995.)

Obres de Maria Mercè Marçal

Poesia


Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977 (1998, 2a edició).
Bruixa de dol (1977-1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979 / Barcelona: Edicions 62, 1998.
Terra de mai. València: El Cingle, 1982.
Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982 / Barcelona: Edicions 62, 1993.
La germana, l'estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1985 / Barcelona: Edicions 62, 1995.
Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988 (1998, 2a ed).
Llengua abolida (1973-1988). València: 3 i 4, 1989 (2000, 2a ed).
Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2000.


Novel·la


La passió segons Renée Vivien. Barcelona: Columna, 1994 (1996, 5a ed.).


Narrativa breu


Viratges, reminiscències, dins Barceldones. Barcelona: Edicions de l'Eixample, 1990.
Jocs de màscares, dins Dones soles. 14 contes. Barcelona: Planeta, 1995, p. 73-92.


Infantil i juvenil


La disputa de Fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada [basada en una narració d'Anselm Turmeda; coescrita amb Glòria Puig; il·lustracions de Montse Ginesta]. Barcelona: Aliorna,1986.
Cançó de saltar a corda. Barcelona: Cruïlla, 2004.
La màgia de les paraules [il·lustracions Mabel Piérola]. Barcelona: Baula, 2004.


Crítica literària o assaig


En dansa obliqua de miralls: Pauline M. Tarn (Renée Vivien), Caterina Albert (Víctor Català) i Maria Antònia Salvà, dins Cartografies del desig: quinze escriptores i el seu món. Barcelona: Proa, 1998.
Rosa Leveroni, en el llindar, dins Literatura de dones: una visió del món. Barcelona: La Sal, 1988.
Com en la nit, les flames, dins Cartografies del desig: quinze escriptores i el seu món. Barcelona: Proa, 1998.
Sota el signe del drac. Barcelona: Proa, 2004.


Traduccions realitzades per l'autor/a


Del rus
Del francès


Obres traduïdes


A l'alemany
A l'anglès
Al castellà
Al francès
Al portuguès


Altres


Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del s. XX. Barcelona: La Magrana, 1999.
Contraban de llum. Antologia poètica de Maria-Mercè Marçal [estudi introductori de Lluïsa Julià]. Barcelona: Proa, 2001.
100 poesies catalanes que cal conèixer. De Verdaguer a M. Mercè Marçal [pròleg i selecció de J. Triadú]. Barcelona: Pòrtic, 2003, p. 164.
21 escriptores per al segle XXI [ed. S. Abrams, A. Broch, M. Casacuberta i I. Cònsul]. Barcelona: Proa, 2004.
Introduccions i pròlegs
Audiovisuals
Alguns articles i entrevistes


Estudis sobre l'autor/autora


Audiovisuals
Alguns articles i entrevistes
Llibres
Tesis

Premis de Maria Mercè Marçal

Premi Carles Riba de poesia (1976): Cau de llunes.

Jocs Florals de Barcelona (1981), Flor Natural: "Raval d'amor: variacions sobre una mateixa onada".

Premi de poesia López-Picó (1985): La germana, l'estrangera.

Premi Internacional ALGWE (1990). Festival Anticipations de París.

Premi Carlemany de novel·la (1994): La passió segons Renée Vivien.

Escriptora del mes, a l'Institució de les Lletres Catalanes (gener de 1995).

Premi de la Crítica (1995): La passió segons Renée Vivien.

Premi Joan Crexells (1995): La passió segons Renée Vivien.

Premi Crítica Serra d'Or (1995): La passió segons Renée Vivien.

Premi Prudenci Bertrana (1995): La passió segons Renée Vivien.

Premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996): La passió segons Renée Vivien.

Maria Mercè Marçal

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini.

L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.

Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

L'Obra: Ramona, adéu

La novel·la "Ramona, adéu", és la primera que va escriure, quan tenia 26 anys. Per a Montserrat Roig, la vida i l'ofici d'escriure sempre van anar plegats. Com ella mateixa va dir:
"Si m'obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què hi pesaria més. [...] La vida i els llibres m'han acompanyat mentre intentava aprendre l'ofici d'escriure."

Ramona adéu té com a protagonistes tres dones barcelonines d'una mateixa família -ávia, mare, filla-, que porten un mateix nom, Ramona. Les dues primeres estimen amb passió la Barcelona que les envolta, mentre que Mundeta, la darrera component de la saga, viu en una Barcelona en franca decadència. Al llibre, hi ha tres Barcelones, i tres sentiments diferents enfront la ciutat. Per un diari amb data concreta- sabem que la primera Ramona viu al barri de Gràcia, quan era encara un poble que no formava part de la ciutat; i ens, assabentem, també, de la inauguració del primer tramvia elèctric, de la guerra de les colònies i dels seus problemes, de la integració del barri a la ciutat ... ; però sobretot coneixen el profund amor d'aquest personatge per la seva ciutat, un amor que farà que, a París, s'enyori profundament. En canvi, per a Mundeta, per la universitària que viu en plena època franquista, Barcelona és, ja, una ciutat decadent que conserva únicament alguns espais interessants -aquells més antics, que tenen com a centre la Rambla-, però que el pas del temps ha degradat; és, sobretot, sota la dictadura, una ciutat opressora de la qual Mundeta vol escapar.

Premis i Obres de Montserrat Roig

Montserrat Roig, com ja em dit, va ser una gran periodista i una gran literària.
Aqui tenim les obres algun dels premis per els cuals destaca:

OBRES

·"Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen". Barcelona. Selecta. 1971. Edicions 62. 1978

·"Ramona, adéu". Barcelona. Edicions 62. 1972 / 1997

·"Retrats i paral·lels". Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1975-1978

·"El temps de les cireres". Barcelona. Premi Sant Jordi. Edicions 62 .1976

·"Rafael Vidiella: L'aventura de la revolució". Barcelona. Editorial Laia. 1976

·"Els catalans als camps nazis". Barcelona. Edicions 62. 1977

·"Personatges". Barcelona. Editorial Pòrtic 1971

·"L'hora violeta". Barcelona. Edicions 62. 1980

·"Diàlegs a Barcelona": Isabel-Clara Simó / Montserrat Roig. Barcelona. Ajuntament de Barcelona. 1985

·"L'agulla daurada". Barcelona. Edicions 62. 1985, 1998.

·"L'òpera quotidiana". Barcelona. Editorial Planeta. 1985

·"Barcelona a vol d'ocell". Barcelona. Edicions 62. 1987

·"La veu melodiosa". Barcelona. Edicions 62. 1987.

·"100 pàgines triades per mi". Barcelona. Editorial La Campana. 1988

·"El cant de la joventut". Barcelona. Edicions 62. 1989

·"L'autèntica histèria de Catalunya". Barcelona. Edicions 62. 1990

·"Melindros". Barcelona. Editorial Barcelona. 1990

·"Digues que m'estimes encara que sigui mentida". Barcelona. Edicions 62. 1991

·"Un pensament de sal, un pessic de pebre". Barcelona. Edicions 62. 1992.

·"De com s'inicia l'educació sentimental". Barcelona. Edicions 62. 1998



PREMIS

·Premi Recull de Blanes 1970 per "Aquella petita volta blava".

·Premi Víctor Català 1970 per "Molta roba i poc sabó".

·Premi Sant Jordi 1976 per "El temps de les cireres".

·Premi Crítica Serra d'Or 1978 per "Els catalans als camps nazis".

·Premi Nacional de Literatura Catalana 1986 per "L'agulla daurada".

Ls frases de Montserrat Roig

Aqui tenim algunes frases de Montserrat Roig:

"Els primers estudiants que van fer una cosa unitària i espectacular que va sortir a tots els diaris d'Europa van ser els estudiants de la Universitat de Barcelona tancats als Caputxins de Sarrià."

"No vaig començar com molts escriptors a crear el meu petit món, perquè jo el que volia fer era teatre. Jo volia ser actriu."

"Et podria dir que escric per això, per demostrar-li a aquest senyor (Castellet, editor) que sense ser homosexual, ni drogoaddicta, ni estar alcoholitzada, es pot escriure."

Montserrat Roig; Retalls

Montserrat Roig Fransitorra neix al juny del 1946 a Barcelona. Del seu pare, Tomàs Roig, advocat i escriptor, aprèn a estimar el país; i de la seva mare va heretar la consciència feminista.

Estudia Art Dramàtic a l'escola Adrià Gual i es llicencia en Hispàniques per la Universitat de Barcelona, on treballarà, més tard, com a professora de llengua catalana. Als 20 anys es casa amb l'arquitecte Albert Puigdomènech, que acabaria empresonat per qüestions polítiques.

El 1966, el mateix any en què es casa, va ser l'any del Sindicat Democràtic d'Estudiants i de la famosa Caputxinada, en què Roig acaba a comissaria. El maig francès del 1968 la porta a formar part del PSUC (partit que deixaria més tard criticant-ne la rigidesa de la militància). Aquest mateix any neix el seu fill Roger, i se separa.

El 1971 guanya el Víctor Català, el seu primer premi literari, amb "Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen". A partir d'aquí combina la dedicació a la literatura amb el periodisme (la seva columna a l'"Avui" es publica fins poc abans de la seva mort). Comença una relació sentimental amb Joaquim Sempere, que dura set anys, i segons alguns amics comuns va ser la relació personal més important de la seva vida, entre altres coses perquè en va néixer en Jordi, el seu segon fill. Mor Franco i Roig comença a treballar en el circuit català de TVE. Però, tot i estar en democràcia, té problemes amb el mitjà perquè li veten dues entrevistes ja gravades.

Durant els últims deu anys de la seva vida viatja a l'URSS i als Estats Units, on comença a trobar-se malament. És quan torna que li diagnostiquen càncer de pit. El 1991 mor a Barcelona, als 45 anys.

Una mica d'informació...

Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991).
Llicenciada en Filosofia i Lletres. Escriu novel·les i contes, que va alternant amb reportatges i articles periodístics, i presenta i dirigeix diversos programes de televisió, mitjà en el qual excel·leix com a entrevistadora, sobretot d'escriptors de generacions precedents. El 1970 guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. La seva segona novel·la, El temps de les cireres, que reprèn el fil d'alguns dels personatges de la primera, Ramona, adéu, guanya el premi Sant Jordi de 1976. El 1977 obté un important ressò amb un rigorós llibre documental sobre Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust i que és guardonat amb el premi de la Crítica Serra d'Or (1978). Publica L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), després d'una estada de dos mesos, convidada per Edicions Progrés de Moscou per elaborar un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. Fa també de columnista de la premsa diària en diferents mitjans i es vincula públicament a la lluita per la condició de la dona.

Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i, del 1989 al 1990, va ser vicepresidenta de la Junta Territorial del Principat de Catalunya.

Exercicis

Exercicis


2. Marqueu amb una creu (“X”) els trets definidors de cada moviment i els que són compartits per ambdós. Definiu cadascun dels dotze conceptes:


Modernisme Noucentisme Ambdós
classicisme X
definició: És un moviment artístic caracteritzat per una mirada nostàlgica a l'antiguitat clàssica.
individualisme X
definició: Actitud vital i teòrica que tendeix a destacar la importància de l’individu enfront del grup, la societat.
parnassianisme
europeisme
extravagància
arbitrarisme
decadentisme
catalanisme
civilitat
imperialisme
simbolisme

Exercicis

Exercicis

Relacioneu amb fletxes els noms de polítics i pensadors que apareixen a la columna de l’esquerra amb els títols de les seves obres, citats a la columna de la dreta. Us pot ser útil consultar una enciclopèdia:

Antoni Rovira i Virgili--->Debats sobre’l catalanisme
Enric Prat de la Riba--->La nacionalitat catalana
Josep Torras i Bages--->La tradició catalana
Valentí Almirall--->Lo catalanisme
Pere Muntanyola--->Compendi de la doctrina catalanista
Lluís Duran i Ventosa---> Regionalisme i federalisme

Biografia: Joan Oliver

Joan Oliver, narrador, dramaturg, traductor i periodista, fa servir el nom de Pere Quart com a poeta. Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell (Vallès Occidental), en el si d'una família de la burgesia industrial. El seu besavi, Pere Oliver, havia estat un dels fundadors de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, i el seu avi matern, Joan Sallarès i Pla, un dels capdavanters del Foment del Treball en el tombant de segle.

Passa la infància immers en un ambient de casa benestant. Estudia el batxillerat als Escolapis de Sabadell i entre els anys 1916 i 1921 estudia Dret a la Universitat de Barcelona. De caràcter inquiet i rebel, i poc còmode amb els codis socials burgesos, estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui forma l'anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia i pel desig de provocar la societat del moment.

En aquesta línia, organitzen actes com els Anti-Jocs Florals, creen un Club de Senyors del qual nomenen un ase com a president, i celebren conferències grotesques. D'altra banda, però, també treballen per difondre la literatura catalana a Sabadell i al Vallès. El seu projecte més ambiciós és la creació de l'editorial La Mirada (actualment Fundació La Mirada) que, a més de publicar títols escandalosos per a les tendències d'aquell moment, també edita autors com Josep Carner i Carles Riba. D'aquest grup sabadellenc, són Francesc Trabal i Joan Oliver, principalment, els qui elaboren les obres literàries més reeixides.

A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput. Però no és fins al 1934, amb l'aparició del seu primer poemari, Les decapitacions, que signa amb el que és el seu pseudònim poètic, Pere Quart (Pere, un dels noms de bateig, i Quart, perquè era el quart d'onze germans). Aquest poemari és considerat per la crítica com un dels més brillants escriptors de la seva generació.

Aquesta prometedora carrera literària és escapçada per l'esclat de la guerra civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver s'implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l'Agrupació d'Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitza el Servei de Biblioteques del Front.

El 1939 s'exilia a França, on està un temps amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie i després a Saint-Cyr-sur-Morin. S'exilia, primer a Buenos Aires, on el col·lectiu de refugiats es trasllada en el vaixell Florida, i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys.

A Xile, mira de guanyar-se la vida amb diversos oficis, tots efímers, i escriu guions radiofònics de propaganda antinazi. Enyorat del que ell anomena la seva pàtria, torna a Catalunya el 1948, on troba un país derrotat i empobrit pel franquisme.

Poc després d'arribar, la policia registra casa seva, li retiren el passaport i ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos i mig. Uns mesos més tard, la seva dona, Conxita Riera, mor de leucèmia. Són per a Joan Oliver uns anys molt amargs. Fruit d'aquestes experiències fa els llibres Saló de tardor i Terra de naufragis. La correspondència mantinguda amb l'escriptor Xavier Benguerel fins al 1984 n'és també testimoni.

Durant uns anys sobreviu treballant en una impremta familiar i fent traduccions, sobretot d'obres de teatre, en un intent de revitalitzar i fer accessible a un públic burgès l'art dramàtic de la postguerra. La seva situació comença a canviar quan, el 1955, accepta la direcció d'una col·lecció de novel·la catalana a l'editorial Aymà (posteriorment Edicions Proa i, actualment, integrada dins del grup Enciclopèdia Catalana).

Contribueix també a la fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Un cop casat en segones núpcies, viu encara de col·laboracions a la revista Destino, amb el pseudònim de Jonàs, dirigeix un temps l'editorial Alcides, i elabora un diccionari de literatura a l'editorial Montaner y Simón (la mateixa on també treballaria en tornar de l'exili l'escriptor Pere Calders). Més tard dirigeix l'editorial Proa.

Publica les seves traduccions d'obres de Molière, Carlo Goldoni, Anton Txèkhov, Bernard Shaw, Samuel Beckett i Bertold Brecht. En canvi, partidari d'un teatre d'autoria catalana, no obté del públic l'èxit esperat en les seves temptatives com a dramaturg. La seva obra més reeixida es considera que és Ball robat. Tot i que sempre ha estat present en el món teatral català, ja sigui a través d'alguna de les seves traduccions o d'alguna de les seves obres pròpies, amb motiu de la commemoració del Centenari del seu naixement (1999), es recuperen amb força ressò algunes de les seves peces, com la traducció de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, dirigida per Lluís Pasqual, al Teatre Lliure de Barcelona, o amb muntatges a partir de la seva obra com Això guixa, dirigit per Pere Planella, al Mercat de les Flors de Barcelona, o Joan Oliver, dirigit per Carlota Subirós, al Teatre Nacional de Catalunya.

El seu ressò com a poeta es produeix el 1959 amb l'aparició de la que ha estat considerada la seva obra mestra: el poemari Vacances pagades. Aquest llibre és un punt de referència per a tota una nova generació de poetes que, tenint a Pere Quart com a model, propugnen una nova manera de fer poesia, no elitista i més atenta a la realitat social.

Aquesta nova poesia, coneguda com a "poesia social", és el corrent literari hegemònic durant la dècada dels seixanta. El seu últim gran ressò i, a la vegada, inici del final és el mitificat recital "Price dels poetes", on diversos autors fan una multitudinària lectura de poesia, en solidaritat amb la classe obrera.

Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista. És com una mena de "patriarca" per als més joves i participa activament en actes de protesta com els de "La caputxinada" (1966) —una tancada de diversos intel·lectuals al convent dels Caputxins de Sarrià, a Barcelona—, on personatges universitaris aleshores joveníssims, que hi participen, com la futura escriptora Montserrat Roig, el retraten anys després com un "personatge venerable amb una atracció indefinible per la seva actitud cívica".

L'any 1970 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, finalitzada la Dictadura i restaurat el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, continua mantenint una posició crítica i insubornable, fins a l'extrem de rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Protagonitza també una de les primeres reividicacions professionals com a escriptor, amb el suport d'alguns membres de la Generació del 70, arran de la seva precària situació econòmica després d'haver exercit la direcció literària d'Edicions Proa, durant una sèrie d'anys, sense cap previsió de prestació de jubilació. En unes declaracions a Catalunya Ràdio, en els últims anys de la seva trajectòria, no amaga que està molt desanimat del col·lectiu d'escriptors i els retreu públicament el fet d'adoptar una postura còmoda amb la nova situació cultural i política creada amb el restabliment de la democràcia a Catalunya.

Lúcid fins a l'últim moment, Joan Oliver, segurament que més conegut en la història de la literatura catalana com a Pere Quart, mor el 19 de juny de 1986. El seu nom ha estat novament reivindicat el 1999, dins els nombrosos actes commemoratius del Centenari del seu naixement, en el qual han participat activament la Fundació La Mirada de Sabadell, amb una exposició retrospectiva de la seva trajectòria, Marines soledats, i diverses institucions, sota l'orientació de la seva filla, Sílvia, i del seu nebot, l'escriptor i diputat del Parlament de Catalunya, Ignasi Riera.

Resum

Aquí tens la correcció de l'exercici i el final del resum.
POLÍTICA I SOCIETAT:
REVOLUCIÓ INDUSTRIAL I EL CAPITALISME

Va ser l'època on hi havia més innovacions tecnològiques i de l’expansió colonial de potències europees.
Es comença a utilitzar l'electricitat i el petroli, es redueix la mà d'obra i els camperols emigren a zones urbanes.
També destaca la fusió del capital amb el bancari, un nou tipus de capitalisme, monopolista.

L'OBRERISME

La dècada dels vuitanta marcada per l'organització obrera, els sindicats.
Aquestes organitzacions políticament es divideixen en dos grups:
-Anarco-sindicalisme.
-Socialisme.
El socialisme comença a tenir ressò amb la fundació del Partit Socialdemòcrata Alemany.(1875)
1883, mort de Marx, socialisme s’escindeix entre els de socialdemocràcia i el més radicals, però s'uneixen en la Segona Internacional.(1891)

IMPERIALISME COLONIAL

Quan la indústria es desenvolupa, busquen nous mercats i primeres matèries primeres i invertir en capital. Potències Europees s'enfronten per poder tenir uns dominis colonials a l'Àfrica i Àsia. L'ocupació colonial és molt ràpida i exploten grans territoris.

LA POLÍTICA ESPANYOLA

Restauració monàrquica vol dir el triomf d’ una política espanyola conservadora. Hi havien dos partits conservadors. Monarquia borbònica s'enfronta a les guerres colonials on l'Estat Espanyol perd i després més fracassos com en la revolta dels obrers i la guerra amb el Marroc. Aquesta guerra amb el Marroc posa fi al bipartidisme i al govern de Maura. El govern Canaleja proposa una reforma liberal.
La crisi del 1917 posa fi al sistema de Restauració i formen un govern de concentració on participen nacionalistes catalans. Els moviments obrers continuen amb vagues i diversos atemptats i això desemboca la dictadura del general Primo de Rivera.

POLÍTICA I SOCIETATS CATALANES
NACIONALISME CATALÀ

Moviment nacionalistes s'enfronten amb els centralisme de l'Estat Espanyol. El catanalisme pren força. Valentí Almirall fundà el centre Català per aconseguir l'autonomia catalana. Un grup d'intel•lectuals se separa d'aquest centre i organitzen la Unió Catalanista.

L'ECONOMIA PROTECCIONISTA I LA GUERRA COLONIAL

Catalunya una de les zones més industrialitzades vol monopolitzar el mercat espanyol i colonial i evitar la competència de l'exterior. El camp viu una època de crisi amb una epidèmia de la fil.loxera que arriba a les vinyes catalanes, com a conseqüència augmenta la immigració a les ciutats.

EL DESENVOLUPAMENT DEL CATANLISME POLÍTIC

El desastre colonial també afecta a la política catalana. Es pretén construir un govern catalanista i autònom. Els obrers s'agrupen o bé a la Conjunció Republicano-Socialista o a diversos corrents anarquistes.

LA GUERRA DEL MARROC I LA SETMANA TRÀGICA
El 1909 els territoris espanyols al Marroc es rebel•len i el govern decideix enviar-hi reservistes catalans i nois que no podien pagar la quota d’exempció. A Barcelona s’organitza una vaga general pacífica que al final degenerarà en l’anomenada Setmana Tràgica, per la quantitat d’aldarulls que s’ocasionaren.

El 1914 sota la presidència d’Enric Prat de la Riba, es constitueix la Mancomunitat, que és la unió de les quatre províncies catalanes, que durà a terme una política cultural ambiciosa i eficaç.

El nacionalisme està molt lligat a la industrialització, per tant zones com València i les Illes on la industrialització arriba més tard, el sentiment nacionalista és posterior. A València les tendències valencianistes sorgeixen a principis del segle XX, el 1907 es convoca una Assemblea Regionalista Valenciana. A les Illes la crisi econòmica de finals de segle impulsa un moviment regeneracionista que desemboca en el regionalisme polític, vehiculat a través de La Veu de Mallorca.