divendres, 7 de març del 2008

L'Obra: Ramona, adéu

La novel·la "Ramona, adéu", és la primera que va escriure, quan tenia 26 anys. Per a Montserrat Roig, la vida i l'ofici d'escriure sempre van anar plegats. Com ella mateixa va dir:
"Si m'obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què hi pesaria més. [...] La vida i els llibres m'han acompanyat mentre intentava aprendre l'ofici d'escriure."

Ramona adéu té com a protagonistes tres dones barcelonines d'una mateixa família -ávia, mare, filla-, que porten un mateix nom, Ramona. Les dues primeres estimen amb passió la Barcelona que les envolta, mentre que Mundeta, la darrera component de la saga, viu en una Barcelona en franca decadència. Al llibre, hi ha tres Barcelones, i tres sentiments diferents enfront la ciutat. Per un diari amb data concreta- sabem que la primera Ramona viu al barri de Gràcia, quan era encara un poble que no formava part de la ciutat; i ens, assabentem, també, de la inauguració del primer tramvia elèctric, de la guerra de les colònies i dels seus problemes, de la integració del barri a la ciutat ... ; però sobretot coneixen el profund amor d'aquest personatge per la seva ciutat, un amor que farà que, a París, s'enyori profundament. En canvi, per a Mundeta, per la universitària que viu en plena època franquista, Barcelona és, ja, una ciutat decadent que conserva únicament alguns espais interessants -aquells més antics, que tenen com a centre la Rambla-, però que el pas del temps ha degradat; és, sobretot, sota la dictadura, una ciutat opressora de la qual Mundeta vol escapar.

1 comentari:

auf dem Weg ha dit...

Hola Carla!

Buscant per internet una ressenya de Ramona, adéu he arribat aquí.

Jo aquest any m'he hagut de llegir el llibre per "obligació" a classe. Dic per "obligació" perquè a mi m'encanta llegir i mai ho faig per obligació, sinó per gust.

Em va agradar moltíssim, contrariament a la majoria de gent de la meva classe. Totes les històries de les tres Ramones, i com veus que es van entrellaçant fets i ho vas pillant tot a poc a poc... Em va agradar molt, certament!

Mil petons!

“I caminaven, es cansaven, els bategaven els polsos. Hauria callat durant un reguitzell de silencis. Hauria mastegat les paraules de l’Ignasi, les que no sabia dir, les que no entenia, les poesies que no sabia escriure, les abraçades que tot just aprenia a fer. Les hauria mastegades i les hauria llançades cel enllà.”